Una
vegada un professor del màster em va dir “l’alternativa
a la democràcia és MÉS democràcia”. Bé, aquesta premissa jo només l’entenc
com allò que etimològicament vol dir democràcia, el govern del poble. Més democràcia és més poble, més ciutadania,
més cedir poder al conjunt, més equitat.
Actualment,
la democràcia ha derivat en una festa i quatre anys de ressaca. I si a sobre el
resultat dóna la majoria absoluta llavors ja no és ressaca, és penitència. Cap
partit polític, sigui a nivell municipal o nacional, hauria de tenir mai una
majoria absoluta. Hi haurà qui consideri que així es fan les coses més ràpid,
però tothom sap que les coses de pressa i corrent no acaben massa bé. Una majoria
absoluta a la pràctica pot convertir-se (i sovint es converteix) en el que
s’anomena la dictadura de la majoria,
i encara que ho disfressis amb una mica de diàleg, al final sempre és allò de
quan érem petits, “la pilota és meva i jo
faig les regles!”
Malgrat
els mandats són de quatre anys, s’hauria de verificar periòdicament que el
govern està complint amb el programa que va prometre, i sinó ho està fent i les
raons no són convincents, s’haurien de convocar eleccions de nou. Ara ja no val
allò de que un poble té el govern que es mereix, no si aquest menteix.
Per
altra banda, un tema que va prenent força és el de les llistes obertes. La
ciutadania hauria de triar qui vol que la representi, no té perquè carregar amb
ineptes que, estranyament, comicis rere comicis, estan entre els escollits.
La
democràcia s’aprèn exercint-la, i la casta política s’ha d’encarregar de dotar
la ciutadania dels instruments necessaris perquè així ho pugui fer. Una cosa és
aspirar a representar a la ciutadania i una altra aconseguir-ho. Per tant, el
que les i els dirigents haurien de fer, com fan els bons educadors, és mirar
per la ciutadania, fer-la més responsable i compromesa. I això es fa donant-li
més parcel·les de poder, confiant una mica més en ella, no sancionant-la, no silenciant-la,
no vetant-la, ni negant la seva llibertat d’expressió, ni imposant el pensament
únic. I una eina meravellosa de la que disposa són, per exemple, els referèndums populars, en els quals decideix
la ciutadania, i és ella qui s’equivoca o no en les decisions. S’haurien de fer
referèndums populars per qualsevol qüestió que afectés a la ciutadania de
manera directa, tan se val si és lent perquè és just. Negar aquesta
possibilitat només demostra un complex de
Déu i un exercici de despotisme il·lustrat... o no tant il·lustrat.
La
democràcia no és un regal, és una responsabilitat, i si la manera de fer
política tradicional no ho permet, caldrà buscar una nova democràcia des d’a
baix. Recordem de nou l’etimologia, democràcia:
(del grec) govern del poble.
