Tots coneixem les dades d’atur de Castellar, centenars de famílies sense cap tipus de cobertura social, l'Ajuntament en fallida asfixiat pels bancs i (i per la mala gestió d'uns quants polítics megalòmans), ocupació precària, absència de perspectives per als joves, col·lapse del petit i mig comerç, absència de teixit productiu.
La preocupació, la desesperança i la tensió s’expandeixen i intensifiquen dia a dia. Fa dies que veig a gent anònima que remena entre els contenidors de la brossa, sí a Castellar, ningú parla d’ells, són invisibles fins i tot per la mateixa gent que és topa amb ells tot just en el moment de dipositar la bossa d’escombraries al contenidor , estem arribant a un punt en que ja no ens sobte aquest acte per part d’un ésser humà. No cal ser molt llest per adonar-se que per arribar a aquest extrem el grau de desesperança deu ser insostenible.
Com ens pot importar que hi hagi gent que es mori de gana a Etiòpia, si no ens importa que hi hagi persones al nostre carrer que busquin menjar o quelcom aprofitar per malvendre en les escombraries? Si no ens importa el més proper, com anem a ser capaços de ser conscients del llunyà…?
És una llastima que estem naturalitzant la pobresa i les desigualtats en els nostres municipis i ciutats com alguna cosa habitual.
Els polítics no volen assabentar-se? Desperteu les vostres consciencies.....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada